O de com una recomanació literària pot esdevenir en malestar intern.
He llegit en un blog amic una recomanació literària que m'ha agradat molt, de seguida que trobi el llibre el compraré, i és més, el llegiré. El títol: L'home d'origami. Aquesta recomanació ve introduïda per un vídeo on una actriu fa una lectura dramatitzada d'un fragment del monòleg de l'amant. Aquest personatge està totalment sotmés per l'amor que sent, gran interpretació, per cert de l'actriu. De seguida, la meua reacció ha estat en comentar l'entrada a aquest blog. Expressant el que en aquell moment sentia, aquesta manera d'amar crec que res té a veure amb estar sotmés, crec que l'esclavitud de la què es parla en aquest monóleg no és real, sino figurativa, jo he entés que l'amor que sent aquesta dona és com l'amor que hem sentit qualsevol de naltros en algun moment de la nostra vida cap a una altra persona. Hi ha hagut altres comentaris que han estat els que m'han produït malestar.
A mi no m'ha semblat cap submissió degradant. És cert que s'ha de lluitar cap a la destrucció de la violència de gènere, però crec que els trets argumentals no van per ahí. Potser m'estic equivocant.
El que sí és cert és que m'he tornat a sentir sola pensant que quedam pocs romàntics que valoram l'amor incondicional per davan de moltes coses. Clar que aquest amor incondiconal ha d'anar lligat amb moltes altres coses, això és indubtabe!. No he pogut evitar la tristesa. Potser no tenc els peus a terra. Potser encara esper la incondicionalitat d'algú cap a mi.
2 comentarios:
No te preocupes. Una cosa es lo que opina la gente ante algo y otra lo que piensan realmente, o lo que hacen. Lo que cuenta es esto último, y no lo que digan ante un vídeo... El mundo está lleno de románticos, el problema es que les cuesta descubrirlo...
Sempre he dit que el romanticisme em va fer molt de mal. Com a corrent de pensament, va crear uns estigmes que encara avui arroseguem. Però més mal va fer en Disney y Holliwood amb les seves ficcions i els seus tòpics d'allò que ha de ser la vida emocional.
Reconec que sóc un enamorat d'en Beats o d'en Byron, de na Shelley o Espronceda. En el fons, m'agrada patir per l'amor. I tots sopm esclaus d'aquest sentiment i de l'altra persona.
No sé si m'agradaria tenir una persona al meu costat que s'anulés per jo, però reconec que, per aquest sentiment i tal volta la desesperació, podria arribar a ser un esclau de l'altre, sense plantejar-me si sóc romàntic o vanguardista.
El romanticisme, de mocador i calces encara està prese nt. Però una cosa és ser un "ñoño" i l'altre sentir amb gran magnitud els sentiments. Realment, tots estem sols i desitjem estar amb l'altre. I com diu na Dorothy, el problema és que molts encara no ho saben. En el meu cas, m'agrada saber-ho i reincidir.
petons.
Publicar un comentario